Dimecres 22 d’abril de 2020 - La vigília de Sant Jordi

Han passat dies des que vaig escriure per darrera vegada. Al principi ho feia gairebé cada dia, però ara, per dos motius no ho faig tant. El primer és la feina. Des de Setmana Santa el teletreball és un no parar. Faig classes i reunions a distància, però el que porta més feina és preparar aquestes classes, corregir coses, estar pels alumnes, pels pares... El més curiós del teletreball, és que no té horari. Tens un munt de feina i l’has d’anar fent. Això fa que en hores que normalment ja no treballaria, encara estigui fent coses. Crec que amb el teletreball treballem molt més. Al món de l’educació tothom s’ha angoixat una mica. No estàvem preparats per fer classes a distància, però s’ha de dir que n’hem après bé i ràpid. Però tots tenim por de no fer-ho prou bé, de perdre temari, de no avançar, de no posar prou feina o de posar-ne massa.

Bé i l’altre motiu, és que ens hem acostumat força amb aquesta situació del confinament. És un confinament més o menys relaxat ara mateix, perquè ja molta gent va a treballar, però aquella angoixa de no poder sortir de casa ja ha marxat una mica. És a dir, ens hi hem acostumat. I ajuda saber que això algun dia ha d’acabar. Però seguim confinats! Aquests dies semblava que les coses anaven millor quant a morts, però avui les xifres tornen a passar dels 200. Aquests dies hi ha hagut un embolic gros sobre com comptar les morts. Cada administració compta d’una manera. Uns compten morts d’hospitals, d’altres agafen els números de les funeràries... Tot plegat és un ball de xifres només comparable al recompte de gent que hi ha en una manifestació. Bé, quan se’n fan, perquè ara ni de broma. Però bé, el cas és que tot i seguir confinats, crec que estem abaixant una mica la guàrdia, i les xifres de letalitat segueixen sent molt altes.

Dissabte vaig anar a comprar i tot i que no era com un dissabte normal ple de gent, voltaven moltes persones. Hi havia llocs, com ca l’Ametller, on hi havia una desena de persones fora! Incomprensible. He decidit que no compraré més en dissabte. Tothom ho fa. Entre setmana es troba molta menys gent. Més segur.

I per sort, la salut segueix anant bé, tant per a mi com per als meus pares i la resta de la família. Però seguim vigilant. La meva mare no surt, el meu pare només per comprar amb mi. Sempre vigilant de no creuar-nos amb ningú ni d’entrar en llocs amb gaire gent. Només jo entro a les botigues. A ell, si m’acompanya, el faig quedar fora. Un altre tema és el de les mascaretes. Només un mes enrere hauríem rigut veient algú pel carrer amb mascareta i ara hi va gairebé tothom! Jo vaig amb un buf. M’hi sento més còmode. Només me l’he posada una vegada que vaig pujar a casa la veïna de dalt per donar-li un cop de mà amb el telèfon mòbil. Perquè aquest és un altre tema. Tot i que la gent s’esquiva i hem perdut contacte, hi ha molta solidaritat. Tothom ajuda tothom. Vaig trobar un amic que anava a comprar per una amiga que tenia el COVID-19, hi ha una xarxa de gent a Vic que s’ha organitzat per ajudar gent gran que no pot sortir. I així un munt de situacions que ens fan més humans. Per cert que des de fa un parell de dies, cada persona té dret a una mascareta quirúrgica anant a la farmàcia amb la targeta sanitària. Un dia d’aquests m’hi arribaré.

I demà és Sant Jordi. Hauria de ser un dia de riuades de gent al Passeig, a la Plaça Major i arreu. Tot Catalunya ho celebraria. Parades de llibres, parades de roses, dracs i princeses. Però demà no tindrem res d’això. Serà el Sant Jordi més estrany de la meva vida. Però bé, com que em dic Jordi, és un dia que rebré algunes felicitacions que fan il·lusió, encara que no siguin més que simples whatsapps. Sempre és bonic veure que algú es recorda de tu. Demà tornaré a escriure per explicar com ha anat aquest Sant Jordi confinat.