Dimecres 22 d’abril de 2020 - La vigília de Sant Jordi

Han passat dies des que vaig escriure per darrera vegada. Al principi ho feia gairebé cada dia, però ara, per dos motius no ho faig tant. El primer és la feina. Des de Setmana Santa el teletreball és un no parar. Faig classes i reunions a distància, però el que porta més feina és preparar aquestes classes, corregir coses, estar pels alumnes, pels pares... El més curiós del teletreball, és que no té horari. Tens un munt de feina i l’has d’anar fent. Això fa que en hores que normalment ja no treballaria, encara estigui fent coses. Crec que amb el teletreball treballem molt més. Al món de l’educació tothom s’ha angoixat una mica. No estàvem preparats per fer classes a distància, però s’ha de dir que n’hem après bé i ràpid. Però tots tenim por de no fer-ho prou bé, de perdre temari, de no avançar, de no posar prou feina o de posar-ne massa.

Bé i l’altre motiu, és que ens hem acostumat força amb aquesta situació del confinament. És un confinament més o menys relaxat ara mateix, perquè ja molta gent va a treballar, però aquella angoixa de no poder sortir de casa ja ha marxat una mica. És a dir, ens hi hem acostumat. I ajuda saber que això algun dia ha d’acabar. Però seguim confinats! Aquests dies semblava que les coses anaven millor quant a morts, però avui les xifres tornen a passar dels 200. Aquests dies hi ha hagut un embolic gros sobre com comptar les morts. Cada administració compta d’una manera. Uns compten morts d’hospitals, d’altres agafen els números de les funeràries... Tot plegat és un ball de xifres només comparable al recompte de gent que hi ha en una manifestació. Bé, quan se’n fan, perquè ara ni de broma. Però bé, el cas és que tot i seguir confinats, crec que estem abaixant una mica la guàrdia, i les xifres de letalitat segueixen sent molt altes.

Dissabte vaig anar a comprar i tot i que no era com un dissabte normal ple de gent, voltaven moltes persones. Hi havia llocs, com ca l’Ametller, on hi havia una desena de persones fora! Incomprensible. He decidit que no compraré més en dissabte. Tothom ho fa. Entre setmana es troba molta menys gent. Més segur.

I per sort, la salut segueix anant bé, tant per a mi com per als meus pares i la resta de la família. Però seguim vigilant. La meva mare no surt, el meu pare només per comprar amb mi. Sempre vigilant de no creuar-nos amb ningú ni d’entrar en llocs amb gaire gent. Només jo entro a les botigues. A ell, si m’acompanya, el faig quedar fora. Un altre tema és el de les mascaretes. Només un mes enrere hauríem rigut veient algú pel carrer amb mascareta i ara hi va gairebé tothom! Jo vaig amb un buf. M’hi sento més còmode. Només me l’he posada una vegada que vaig pujar a casa la veïna de dalt per donar-li un cop de mà amb el telèfon mòbil. Perquè aquest és un altre tema. Tot i que la gent s’esquiva i hem perdut contacte, hi ha molta solidaritat. Tothom ajuda tothom. Vaig trobar un amic que anava a comprar per una amiga que tenia el COVID-19, hi ha una xarxa de gent a Vic que s’ha organitzat per ajudar gent gran que no pot sortir. I així un munt de situacions que ens fan més humans. Per cert que des de fa un parell de dies, cada persona té dret a una mascareta quirúrgica anant a la farmàcia amb la targeta sanitària. Un dia d’aquests m’hi arribaré.

I demà és Sant Jordi. Hauria de ser un dia de riuades de gent al Passeig, a la Plaça Major i arreu. Tot Catalunya ho celebraria. Parades de llibres, parades de roses, dracs i princeses. Però demà no tindrem res d’això. Serà el Sant Jordi més estrany de la meva vida. Però bé, com que em dic Jordi, és un dia que rebré algunes felicitacions que fan il·lusió, encara que no siguin més que simples whatsapps. Sempre és bonic veure que algú es recorda de tu. Demà tornaré a escriure per explicar com ha anat aquest Sant Jordi confinat.

Dilluns 13 d’abril de 2020: Adeu "vacances"

Moltes dies feia que no escrivia. Per una banda no m’ha sortit la inquietud de fer-ho i de l’altra tampoc no hi havia gaires novetats a explicar. Pel que fa al coronavirus, estem encara lluny d’acabar amb tot això, però sembla que la corba de morts i infectats començar a disminuir. Tot i això, el govern espanyol fa que a partir de demà hi hagi un grau de confinament més baix i molta gent ja anirà a treballar. Soc dels que ho veu com un greu error. És evident que si no hi haguessin pressions econòmiques, seguiríem tots confinats fins que se solucionés. A Espanya, socialistes, comuns, PP, Ciutadans, Vox... No piulen gaire perquè saben que l’economia és més important que les vides de persones desconegudes. Doncs que ho diguin. Ens venguin la moto dient que ens posem mascareta i que mantinguem distància amb la gent. Tothom sap que en qüestió de dies, fruit d’aquesta mala decisió, tornaran a créixer les xifres d’infectats. I uns dies més tard també creixeran les de morts. Espero equivocar-me, però que ningú oblidi que aquest virus no és un simple refredat, és molt pitjor i es contagia amb molta més facilitat.

En l’àmbit personal, dies de molta monotonia. No dic avorriment, sinó monotonia. Em llevo cada dia entre les 10 i les 11, esmorzo mirant alguna sèrie i matí i tarda faig alguna coseta de feina amb l’ordinador i segueixo fent neteja i endreça de la casa. He aficionat el meu pare a mirar The walking dead i mirem un capítol cada tarda al sofà mentre la meva mare va a l’altra televisió a mirar alguna altra cosa, ja que no està per zombis, ella. El meu pare també s’esgarrifa, però la sèrie l’entreté i el veig aficionat. Cap a les 20.30 h faig una mica d’esport cada dia, fa molta mandra, però es posa molt bé un cop acabes. I a les nits he començat a mirar la saga de catorze pel·lícules d’Star Wars. Ja he vist les tres primeres. M’està agradant més del que creia. Amb la tonteria cada dia vaig a dormir cap a les quatre de la matinada. De fet, cap a les dues sempre cau un cop de cap al sofà i després em refaig. Això fa que quan vaig al llit em costi adormir-me.

Demà dimarts comença el tercer trimestre escolar després de les vacances de Setmana Santa, i una nova fase amb menys confinament. Veurem si això trenca el ritme lent i repetitiu del dia a dia.

Dissabte 8 d’abril de 2020: Al gener ja se sabia!

He estat uns dies sense escriure. No n’he sentit la necessitat. Tinc la sensació que ens hem acostumat a aquesta rutina d’estar confinats. En volem sortir, però ja no ens sentim tan agobiats. Per exemple, a les 7 de la tarda tres o quatre veïns posen música des de fa dies i això ja ha esdevingut un altre fet quotidià al qual ens hem acostumat.

M’agradaria destacar un fet d’aquest dilluns. Em vaig trobar al garatge l’Albert, un veí. Em va ensenyar una mascareta molt bona. Almenys això em va dir ell. Era tot negra, tampoc la vaig veure gaire bé perquè aquests dies tothom parla distanciat del seu interlocutor. Em va dir que venia de la Xina i que tot just li acabava d’arribar tot i que l’havia encarregada al gener. ‹‹Un moment, al gener?”››, li vaig preguntar. Llavors vaig recordar que la seva parella és xinesa. Per tant té contactes amb aquest país i l’Albert em va explicar que des d’allà ja els havien advertit que el coronavirus arribaria aquí segur i que causaria estralls. Per tant, ell va fer aquest encàrrec i va prendre altres mesures com omplir el rebost. Això em fa adonar d’una cosa. O bé el govern espanyol està format per una colla d’incompetents que no es van assabentar de res, o bé ja ho sabien i ens van amagar la informació. Bé, crec que cap de les dues. Imagino que els van advertir, però la seva supèrbia i el seu orgull els van fer rebutjar qualsevol avís, confiant, com sempre, en què la seva espanyolitat profunda els faria immunes. Perquè a veure, si ho sabia la meva veïna, com és que ningú del govern se’n va assabentar?

Aquests dies he fet cada vespre esport. He combinat les escales de casa dels meus pares amb sessions al garatge formades per un escalfament, deu esprints llargs de punta a punta del garatge i deu més pujant la rampa. Tot plegat fa goig. Suo força, em bellugo i sento que ja tinc l’esquena ben bé. Pel que fa a aficions, avui he acabat la sèrie Lost in space i el llibre Invisible. Per sort, no m’avorreixo pas, tot i que hi ha moments a la tarda i al vespre que tinc moltes ganes de sortir. A més, fa dues nits que dormo malament. M’adormo al sofà fins a les dues o les tres de la matinada i llavors, un cop al llit no puc dormir. Aquesta passada nit he estat més de tres hores en blanc. Entre les cinc i les sis he estat llegint i participant d’un directe d’Instagram. A veure si aquesta nit vinent puc dormir més. No em preocupa especialment que em costi dormir, perquè em puc llevar tard, però preferiria dormir d’una tirada.

Seguim tots bé de salut. No hem abaixat la guàrdia, però la sensació de perill no és la de fa uns dies. Potser perquè només sortim a comprar de tant en tant i tant jo com els meus pares i el meu germà complim amb el confinament. De totes maneres, cada dia quan em llevo truco als pares per assegurar que estan bé. Fa dies que la xifra de morts disminueix a Catalunya. Dels 200 hem anat baixant progressivament i avui han sigut 107. Espero que demà les xifres segueixin millorant!