Dilluns 30 de març - Triple decepció

Avui a la nit he tingut una triple decepció cinematogràfica. Aquests dies, com ja he dit i com fem tots, és època de sèries i pel·lícules. La llista de coses per veure, per sort, és enorme, i podem triar i remenar, tant coses modernes com clàssiques. I de clàssics, precisament, en tinc un munt per veure per primer cop. (Alguns per segon cop. Qui diu que no, per exemple, a tornar a veure Pulp fiction?). Em fa una mica de vergonya dir que no he vist segons quins clàssics cinematogràfics. Però per què la triple decepció que us deia? Doncs perquè m’han fallat tres de les pel·lícules que havia pensat per avui. La primera és Blade runner, de l’any 1982. Mai l’he vista i fa poc temps n’han fet una segona part al cinema que també tinc anotada. En Howard, el meu professor d’anglès, n’és un gran fan, d’aquesta pel·li, i un dia va posar uns ulls com unes taronges, d’incredulitat, quan en parlàvem a classe i jo vaig dir que no l’havia vista. Total, que la tenia a l’ordinador, ocupa unes 4 gigues i per una raó que desconec i que no és d’espai, l’ordinador no me la deixava passar al meu pen. Em deia que el sistema de l’arxiu no era compatible amb aquell ni amb cap altre dels llapis de memòria que he fet servir. Decepció número 1. (A les dues de la matinada, quan he anat a dormir, he descobert que està penjada a Netflix. Ja tinc distracció per aquest dimarts!).

Llavors he optat per veure una pel·lícula de Luis Buñuel. N’he sentit i llegit moltes coses, n’he escoltat cançons i n’he vist fragments mítics —com el d’aquella noia que mira la lluna i li tallen l’ull—, però mai n’he vist cap pel·lícula sencera. Un dels meus ídols, el poeta i músic també aragonès Ángel Petisme sempre té Buñuel com a referència. Com vaig dir en una altra entrada, li va dedicar un disc sencer, un disc magnífic, i un dia, fent unes cerveses després d’un dels seus concerts, va dir amb el seu castellà barreja d’accent aragonès i madrileny: “Es que hay gente que en su vida no ha visto ni una pel·lícula de Luís Buñuel”, com volent dir, quanta incultura! Em vaig fer petit, allò em va ferir l’intel·lecte i l’ego cultural. Doncs mira, aquests dies de confinament són ideals per refer aquest error històric. Engego Un perro andaluz, de l’any 1929, un dels seus clàssics més cèlebres i... M’apareix el Making off d’una pel·lícula pornogràfica! Increïble! La pel·li me la vaig baixar de l’emule. Normalment comprovo tot el que em baixo, però aquest cop no ho vaig fer. A veure, a qui se li acut camuflar una pel·li porno sota el nom d’una pel·lícula de Luis Buñuel? La meva reacció ha estat d’histèria i hilaritat. Decepció número 2.

Finalment he optat per veure una pel·li que fa temps que em vaig baixar, titulada A 23 passos de Baker Street. Crec que la van fer fa uns anys pel 33 i, sincerament, creia que tenia a veure amb l’univers Sherlock Holmes, que m’encanta, i per això me la vaig baixar. Però es veu que no. La pel·li, de 1956, passa a Londres, però no hi ha en Sherlock ni el Dr. Watson per enlloc! Que ingenu soc de pensar que al Baker Street de Londres només hi ha en Holmes. Ell només ocupava el 221b i el carrer és molt gran. Bé, a la ficció, perquè Sherlock Holmes, per sopresa de molts encara, va ser un personatge de ficció. La persona de veritat que vivia al 221b d’aquest carrer, fart de rebre visites de fans tot el dia, va decidir vendre la casa a la ciutat, i ara hi ha un esplèndid museu que heu de veure. Bé, tornem a la meva pel·li. Amb la tercera decepció, i ja fart de fer la ruta sofà-ordinador, ordinador-sofà, he mira aquesta pel·lícula. Afortunadament també era de misteri, i ha estat molt bé per ser de 1956. Un home, cec, sent una conversa criminal en un típic pub anglès i amb l’ajuda del seu majordom i la seva exnòvia investiguen què hi ha darrere de tot plegat. Com a curiositat, a la pel·lícula el Big Ben estava tapat per obres, com en l’actualitat. Vaig anar a Londres a finals del 2018 i l’estiu del 2019 i estava ben igual: In Works, que diuen ells.

Tornant a la realitat, avui dia crític. A Catalunya han anunciat 256 morts només avui. Un rècord nefast i negatiu. Semblava que la cosa començava a baixar, però avui han augmentat el nombre de morts i d’infectats. Personalment el dia ha estat molt normal. Al matí he estat per casa fent feina i cap a les dues he anat a dinar a casa dels pares. Havent dinat  els he posat la sèrie Anne que em van recomanar uns companys de feina, en Jordi i l’Eulàlia. Els ha agradat molt. S’han mirat cinc capítols seguits! A la tarda, a casa meva, he continuat fent neteja de la cuina: armaris, l’extractor... Un munt de KH7, vaja. Però estic content d’haver-ho fet. Reconec que avui a la tarda, per primer cop i durant uns moments, m’he sentit molt agobiat d’estar tanta estona a casa. Encara no m’havia sentit així cap dia. A la nit, i com ja he explicat, la tranquil·litat ha tornat. M’ha anat molt bé fer els habituals vint minuts de pujar i baixar escales abans de sopar. Ara més que mai, el cèlebre mens sana in corpore sano, té més sentit que mai.

Diumenge 29 de març de 2020 - Des del balcó

Encara que tots els dies que estem vivint s'assemblen a un diumenge, aquest dia de la setmana no és ni de tros com els altres. Potser és una qüestió psicològica, però és un dia diferent. Potser perquè avui sí que està tot absolutament tancat. Durant la setmana obren els comerços d’alimentació i això, vulguis que no, fa encara sortim una mica per comprar i amb l’excusa de comprar tots busquem aire. Però els diumenge ni això. Avui ha sigut matí de sèries, lectura i ordinador. He dinat a casa dels pares i a la tarda de nou a casa. He fet sessió d’estiraments, he fet feina amb la meva pàgina web a l’ordinador i he netejat a fons una part de la cuina. Demà continuaré netejant-la. Tampoc cal córrer. No fa gaires dies que vaig netejar el rebedor, el passadís i el menjador i ja es torna a veure brut. I mira que soc jo sol, a casa. És increïble com es poden embrutar tant les coses. I tan ràpidament! També he fet una maquinada de roba i una de plats, gots i fogons. Quan acabes i tot es veu tan net, un se sent molt bé. Quina vida més interessant, oi?

Al vespre he sortit per veure de nou els pares. Sempre hi vaig dos cops: per dinar i al vespre. No ho veig imprudent. Em rento les mans, surto de casa, no em trobo absolutament  ningú, camino un minut i ja hi soc. Tot això mirant de no tocar res, ni un pany. I quan arribo, em torno a rentar les mans. Així que en qüestió de cinc minuts me les rento dues vegades. Allà he tornat a fer com ahir: pujar l’edifici de cinc plantes deu vegades. Normalment ho faig corrent amb pauses, però com que l’esquena encara no rutlla del tot, ho faig a peu. Cinc cops normal i cinc cops saltants els graons de dos en dos.

Abans he comentat que quan surto no em trobo ningú. Avui, però, s’ha donat una escena curiosa. Al migdia, quan anava a dinar he llençat les escombraries i he vist la veïna del segon pis al balcó. Deu tenir una mica més de setanta anys. Viu sola, però té dos fills que li porten coses aquests dies. Hem parlat quatre o cinc minuts. Ella a dalt i jo a baix. Hem comentat la jugada i hem coincidit que cal tranqui·litat i molta paciència. L’escena ha sigut entranyable. De fet, aquests dies veus força gent als balcons. Alguns posen música o canten o toquen algun instrument. Però la cosa que m’ha fet més gràcia és veure gent parlant de balcó a balcó. Això sí que és poc habitual. Normalment, quan surts al balcó o per la finestra, si veus algú hi ha la tendència de tornar cap a dins i que no ens vegin. Ara, però, la gent es busca i veus converses assossegades de balcó a balcó o més enllà. I en general veus la gent optimista i alegre. Sembla una paradoxa, però crec que els humans ens adaptem a les situacions més bé del que ens pensem i tendim a buscar el contacte humà. Potser en certa manera, el nostre cos i la nostra ment necessitaven aquesta aturada. S’han acabat les presses.

Dissabte 28 de març de 2020 - Videotrucades i gots d'aigua

No sé ben bé per què, potser per això d’estar en mode confinament, però cada nit quan vaig a dormir em poso un got d’aigua a la tauleta de nit. No ho havia fet mai i ara he agafat aquest costum. L’he fet servir força. De vegades em desperto i faig un glop. Potser que després d'aquesta pandèmia haurem canviat un munt d'hàbits.

Avui dissabte he anat a comprar altra vegada. La intenció era només comprar una dotzena d’ous per als meus pares, però també he comprat un parell de bosses de patates, L’Esportiu i La República, i també he anat al Pla de Balenyà i he comprat iogurts naturals i de llimona a la iogurteria. Allà no hi vaig mai, però està molt bé, hi ha tot tipus de productes làctics. Hi havia només un client. Quan he comprat els ous a Can Serrat, també només n’hi havia un. Com vaig dir, no m’agrada gens la idea d’anar al Supermercat.

Al principi parlava d'hàbits. Aquests dies, entre els que hem canviat o incorporat, destacaria les videotrucades. Hi ha qui les fa per Whatsapp o Skype, hi ha qui les fa per Zoom o Instagram. Aquests dies n’he fet amb un grupet d’amics —en Cristian, en Rafa, l’Enric i en Marc—. Són els millors. Amb ells et descollones literalment i fins i tot per moments sembla que tot el que està passant no sigui més que una broma. També n’he fet amb companys del futbol —l’Agui, en Jordi i en David—, que també deixa’ls anar! A més, el fet de veure tanta gent alhora, cadascú des de casa seva, et fa sentir molt acompanyat. Amb el meu germà, la cunyada i els nebots, també n’hem fet un parell aquests dies, sobretot perquè els meus pares els puguin veure. La meva mare ahir va rebre una trucada d’una de les seves millors amigues i també van riure moltíssim. I no em descuido les trucades amb en Marc i l’Edu, ja n’hem fet un parell també.

El professor de tecnologia de la meva escola definia un dia a classe el mot tecnologia i venia a dir que és tot allò que creem els humans per fer més fàcil les nostres vides. Totalment encertat. En aquest període de la nostra història la possibilitat de veure’ns a distància fa que el confinament sigui molt més lleu.

Avui he començat a moure’m una mica. Encara tinc l’esquena una mica pinçada, però gairebé no em fa mal. Així, he pujat l’edifici de casa dels meus pares deu vegades, però a peu, no corrent com sempre. Estic content, no m’ha fet gens de mal, però encara no m’atreveixo a forçar la màquina. Que important és fer esport, ja que estem un munt d’hores asseguts i no pot ser gens de bo per la salut. El cos humà està pensat per bellugar-lo.

Avui el dia no ha sigut gaire novedós pel que fa al virus. Centenars de morts arreu. A Catalunya han baixat, només uns 150, però el pitjor encara està per arribar, diuen. A Madrid el president Pedro Sánchez comença a baixar del burro i ha endurit el confinament a la població, com molts científics i el MHP Quim Torra li van demanar fa dues setmanes. Això vol dir que només hauríem de sortir al carrer per anar a comprar, bàsicament. S’ha acabat que la gent vagi a treballar si no són tasques primordials. Tot això i més mesures que encara s’han de prendre, s’havien d’haver pres fa setmanes. Això vol dir que durant aquests quinze dies molta gent s’ha infectat i morirà. S’hauria pogut evitar. Les noves mesures començaran a fer efecte d’aquí a quinze dies, amb la qual cosa han perdut un temps preciós, segurament per raons que no sabem. La sensació és que al Gobierno más progresista de la historia només li preocupen les cadires. Per la resta segueixen improvisant i navegant sense rumb. Ja són més de 6.000 morts a Espanya. Sin novedad en el frente, que diuen ells. Mai més ben dit.

Avui la nit se me n’ha anat una mica de les mans. Havent sopat he decidit posar-me un parell de capítols de The Walking Dead i m’he begut una cervesa i un Jameson amb cola. De fet és el que faria qualsevol dissabte a la nit, amb la diferència que segurament ho faria acompanyat amb una bona conversa amb algú i potser en un concert. Però de moment estem així i ens adaptem. Quan han sigut les dues de la matinada hem fet el canvi horari i han passat a ser les tres. En aquest moment la son m’ha vençut i quan m’he despertat ja eren les 5 de la matinada, hora nova. He anat al llit, m’ha costat adormir-me i he gairebé m’he acabat el got d’aigua a base de petits glops.

Divendres 27 de març de 2020 - De compres!

Un altre dia que arriba a la seva fi. Avui ha tocat anar a comprar. Hi vaig només quan és estrictament necessari. Evito els supermercats. Em semblen, com deia algú, una trampa mortal. Només hi he anat un dia durant el confinament. Va ser el dissabte 13 de març i ja vaig veure que allò no era una bona idea. Massa gent i tothom toca els productes. És per això que vaig de botigues. Em moc sobretot pel carrer Manlleu. Hi ha de tot. A can Serrat hi compro embotit i alguna cosa de carn. A la fruiteria Jiménez, la fruita, i justament davant hi ha un forn de pa. Són llocs on, a més, hi ha poca gent. Crec que la gent prefereix anar al supermercat i comprar per molts dies abans que anar fent sortidetes com faig jo. A més a més, hi vaig prop de la una del migdia, així que no hi trobo gent. En el cas de la fruiteria fins i tot puc fer la comprar per whatsapp, així que arribo allà i ja m’ho tenen a punt. No deixen ni entrar dins, cosa que em sembla fantàstic.

Avui també he anat a la carnisseria del carrer Cardona a recollir el que ha encarregat la meva mare. Entremig m’he parat al quiosc a agafar una mica de premsa, El 9 Nou i l’Esportiu. Són dies per llegir, ja en parlaré. En tot aquesta ruta, m’he endut el meu pare. Soc molt conscient que no ho hauria de fer, però així com la meva mare està bé a casa, el meu pare, acostumat a sortir molt, necessita moure’s una mica i respirar aire fresc. Per sort tenen un pati gran on poden sortir. No l’he deixat entrar en cap botiga i sempre caminem separats per un parell de metres i evitem qualsevol contacte humà. De fet això últim és molt fàcil perquè només veus persones soles i tothom esquiva a tothom per la por al virus. Es veu gent al carrer, però tothom va per feina. Tothom camina ràpid i molts van amb mascareta o tapats amb una bufanda. També veus cues al carrer per entrar als llocs. En alguns deixen entrar, però en altres, com la peixateria i la farmàcia, només deixen entrar un o dos clients i els altres s’han d'esperar fora. Tothom deixa dos metres de distància. No s’ha ni de dir. Tothom ho té clar. La gent té por. Estem en una calma tensa, però com que es veu poca gent i se circula molt fàcilment, la gent no es veu esverada.

Que estrany tot plegat. És com si cada dia fos diumenge al matí. Avui és divendres i en aquesta hora s’hauria de veure un bon tràfec de gent que torna de treballar i va a dinar, carrers plens d’alumnes de primària i secundària que acaben la jornada de matí, molt trànsit... Tot plegat és força apocalíptic i ningú no s’hauria imaginat mai que ens trobaríem així. Però també és cert que tothom s’adapta a la situació. No veus escenes de pànic enlloc ni gent fora de si. Som civilitzats i sabem que cal acceptar aquesta situació i tenir molta paciència. Fins quan? Ningú ho sap, però tot apunta al maig/juny. Veurem si és així. Penso que quan marxi el fred i arribi la calor, tot serà diferent. Aquest dissabte, a més, hi ha el canvi d’horari. Passem a horari d’estiu i això farà que molta gent s’ho miri tot una mica més de color de rosa, penso.

A la nit, altra cop situació una mica angoixant. Els meus pares són molt amics d’una parella d’aquí la ciutat. Ella ha telefonat dient que té el marit ingressat a l’Hospital General amb diagnòstic de coronavirus. No està greu, diu, però el tenen en una habitació sol i aïllat. Sembla que tot va començar amb un refredat que va derivar amb problemes per respirar. A l’hospital no el poden ni anar a veure. Només poden telefonar-se, que ja és molt dintre de tot, però m’imagino com seria tenir algun familiar meu sol a l’hospital... Ha de ser molt dur i angoixant. I penso també en la gent gran o gent moribunda que no té mòbil o ja no en pot fer ús. Fa pànic pensar-ho. Avui 200 morts més a Catalunya. El paper del govern espanyol segueix sent ridícul. A més de la manca de mesures òbvies i dràstiques que no volen prendre, avui s’hi suma la compra de milers i milers de testos de COVID-19 a la Xina, uns testos que han resultat ser defectuosos. Els han comprat a una empresa no homologada. Vaja, com diu el refrany popular, els han enganyat com a xinos...